“Pensar en la possibilitat d´aconseguir un capitalisme verd no ens sembla cap solució”
Entrevista a Ivan Gordillo, del Seminari Taifa
Ivan Gordillo forma part del Seminari d´Economia Crítica Taifa, un grup d´estudi de l´economia des d´una perspectiva crítica. Aquest seminari té diversos grups de treball d´estudi de teoria econòmica i organitza cursos i materials de formació en economia com a suport pedagògic dels moviments socials. L´ACCENT hem entrevistat Gordillo per conèixer l´anàlisi que fan des d´aquest seminiari de les propostes elaborades pels que defensen la Teoria del Decreixement.
En els debats de l´esquerra catalana ha començat a prendre rellevància la proposta del que anomenen “decreixement” per afrontar la fi de l´era dels combustibles i el canvi climàtic a què ens enfrontem. Una de les bases de la proposta és que “no hi ha creixement infinit possible en un planeta finit”. Compartiu aquest plantejament de sortida?
Sí. Seria irresponsable pensar el contrari i obviar que no existeix un problema mediambiental de primera importància. Ha quedat clar i demostrat que els recursos naturals han patit un ritme d’extracció per a la producció i el consum superior al seu ritme biològic de reposició. La forta dependència del petroli que té el sistema productiu ha estat un dels factors destacats de l’actual problema energètic i és aquest un dels pilars centrals que critica l’ecologisme.
L’economia ecològica ha denunciat les deficiències de la teoria econòmica ortodoxa en incorporar al seu anàlisi la restricció que suposa tenir uns recursos naturals finits. Per tant, és clar que l’economia convencional no ens donarà eines ni per analitzar ni per trobar possibles solucions a la situació social i mediambiental actual. Els ecologistes han desenvolupat una sèrie d’indicadors força útils per mesurar la degradació ambiental que han provocat les societats industrials, i fins quan podrem mantenir l’actual ritme d’extracció. Un dels més coneguts és el de petjada ecològica, que intenta mesurar quants planetes caldrien per seguir produint al nivell que s’està fent ara. Així doncs, podem dir que s’ha realitzat una descripció acurada del què succeeix a nivell ecològic, de les conseqüències del nostre sistema productiu i de les causes del canvi climàtic, però al nostre parer, els autors que recentment han desenvolupat el concepte del decreixement no aprofundeixen en un anàlisi sistèmic de la societat i per tant moltes de les seves propostes d’alternativa són incompletes. El model que pugui satisfer les necessitats humanes indispensables passa per batre abans al capitalisme. D’això no en parlen cap dels que accepten la Teoria del Decreixement.
Els autors del decreixement argumenten que el model de desenvolupament de les darreres dècades ha estat insostenible i desigual i expliquen la catàstrofe ecològica que suposa seguir creixent als índex que ho està fent l’economia mundial. Davant d’aquest panorama decréixer pot ser, més que una alternativa, una necessitat. Ara bé, el programa d’acció el trobem insuficient en l’abast de les mesures que proposen, i tímid a l’hora d´asenyalar els responsables. El decreixement és una idea abstracta que ens pot semblar molt raonable, però cal treballar en la seva implementació. Qui ha de decréixer? Com cal fer-ho? Fins a quin nivell hauríem de decréixer?
Serge Latouche, un dels principals exponents del decreixement proposa “descolonitzar l’imaginari econòmic”. Això què vol dir? Promoure l’austeritat, canviar els patrons de consum, desmaterialitzar l’economia, regular la publicitat, apostar pel localisme i les xarxes d’intercanvi de proximitat, restaurar l’agricultura camperola, internalitzar els costos de transport, tot això dins d’un programa que ell anomena de les sis R: revaluar, reestructurar, redistribuir, reduir, reutilitzar, reciclar, són algunes de les mesures que proposa. Aquest programa resumiria el seu pla de decreixement. També aposta per les economies informals pròpies del tercer món, que en ocasions realitzen intercanvis no de mercat. Això últim ens sembla inacceptable, seria un retrocés en els drets social aconseguits per la classe treballadora.
També m’agradaria afegir que no crec que sigui bo obsessionar-se amb l’evolució del Producte Interior Brut (PIB). Aquest és un indicador molt general, tant que hi cap de tot. Si es fan més hospitals i escoles creix el PIB. I si augmenta la industria armamentística també creix. Per tant, creiem que caldria centrar-se en què és desitjable produir per a la societat i què no.
Una de les propostes que aquest moviment fa és aconseguir una “economia sana”. Aquest concepte ells el defineixen com a una economia que no toqui el “capital natural”. Què en penseu d´aquest objectiu?
Dins del sistema capitalista, un sistema malalt, tampoc és possible parlar ni proposar una economia sana. Pensar en una economia que no consumeixi recursos naturals al ritme més o menys com el present dins del sistema capitalista se’ns fa una mica difícil, per no dir impossible. Pensar en la possibilitat d’aconseguir un capitalisme verd no ens sembla cap solució, sinó un maquillatge per alleugerir consciències.
Tot i que no té res a veure amb el decreixement, i a mode d’exemple simplificat de la perversitat del sistema, observem que la pujada del sector del biocombustible és una de les causes de l’augment del preu dels aliments bàsics. En el capitalisme, una cosa positiva com pot ser produir combustible menys contaminant es converteix en un problema. El capital es dirigeix a invertir en sectors amb taxes de benefici més atractives com és el del biocombustible, i ho fa a costa de reduir la producció d’aliments perquè ara s’hi destinen les terres de conreu de cereals a conrear biomassa. Al caure la quantitat d’un producte amb forta demanda, com són els aliments, el preu es dispara.
No creiem doncs que la industria verda sigui la solució al problema mediambiental, perquè a part de no arreglar aquest, en provocaria d’altres.
Alguns integrants d´aquest moviment proposen un model econòmic alternatiu articulat al voltant de tres eixos: “una economia de mercat controlada, per evitar el fenòmen de la concentració; (…) la producció d´equipaments que necessités una inversió, seria finançada per capitals mixtos privats i públics, controlats per la política; el tercer eix fa referència als serveis públics essencials, que tindrien com a característica la de no ser privatitzables”. Què us sembla aquesta proposta com a alternativa al model econòmic actual? Pot ser realment una alternativa al sistema d´explotació capitalista?
El capitalisme és un sistema que es fonamenta en l’explotació de l’home i la devastació del medi ambient. El mateix procés d’acumulació de capital persegueix invertir per aconseguir beneficis per tornar a reinvertir, i aquesta espiral conté intrínsecament el procés de creixement. Per tant, no és possible un decreixement voluntari del sistema productiu dins del capitalisme, i menys encara si el programa d’acció del decreixement es vol aplicar dins del mercat o sense qüestionar la propietat privada dels factors de producció. Dins del sistema capitalista, l’economia mixta reconeix la propietat privada i la presència de l’empresari i el seu sistema de treball assalariat. Ara bé, dins de l’actual estat de les coses ens sembla encertat apostar per no privatitzar els serveis públics i democratitzar la seva gestió. No podem pensar en mesures encabides dins del sistema sense tenir en compte les polítiques públiques com a mitjà regulador del mercat.
Dit això, no creiem que aquesta proposta pugui ser una alternativa al sistema d’explotació capitalista, tampoc sabem si així ho pretenen els seus autors. No creiem que una proposta que no implica a tots els agents de la societat pugui ser una alternativa. Es posa massa atenció en l’acció individual, que no dubtem que sigui important, però el creixement econòmic és més una característica del sistema socio-econòmic de la nostra societat en la seva globalitat que no pas fruit del patró de consum occidental. Tampoc sembla que s’evaluin les conseqüències que suposaria una reducció de la producció, un decreixement, dins d’un sistema on la majoria de la població és assalariada. I és en aquest punt on algun autor del decreixement ha recorregut a propostes que ens semblen més sòlides com la Renda Bàsica.
Des dels estats centrals del capitalisme és d’on ha sorgit aquesta proposta. Possiblement es pot entendre que tingui ressò davant dels alts índexs de consum de les nostres societats. Però com pot ser rebuda per les societats de l´anomenat tercer món, especialment les que viuen en economies preindustrials? Tenim dret a dir-los que no poden transformar la seva realitat i gaudir de les millores tecnològiques que tenim a Europa, per exemple?
L’economia capitalista és una economia mundialitzada. El subdesenvolupament i la pobresa dels països emergents són la conseqüència de la lògica d’acumulació als països desenvolupats. Suposo que tindran la sensatesa i el coneixement per no fer-nos cas. Aquest problema el tenen sobretot els països desenvolupats, ja que els altres gairebé no tenen riquesa per consumir.
Tot i això, aquesta pregunta ens demana qui ha de decréixer i nosaltres no podem entendre com l’ideari del decreixement no posa al centre del seu programa la redistribució. No podem, arribats a aquest punt, negar l’assoliment de cert nivell de vida a una població que encara pateix les conseqüències del colonialisme, tot al·ludint causes mediambientals o de sostenibilitat del planeta. Cal redistribuir la riquesa, i no només en direcció Nord-Sud si no també dins del mateix Nord entre les classes benestants i les més pobres, que de ben segur tampoc podrien reduir gaire el seu ja de per si minso consum. Però, com us podeu imaginar, aquesta política és vista amb antipatia per les classes benestants dels països centrals.
Diversos estudis confirmen que cada cop hi haurà major exigència energètica al món, però que paral·lelament les reserves de combustibles fòssils (que a més estan provocant el canvi climàtic) s´esgotaran en algunes dècades. Com es pot fer front a aquesta perspectiva?
Lògicament, nosaltres no tenim cap vareta màgica i aquest serà un dels grans problemes als quals s’enfrontarà la humanitat. La literatura sobre el tema és força extensa, tot i que no hi ha massa propostes alternatives plausibles, realistes i encertades. Els governs dels països rics confien en una millora tecnològica que resolgui o bé la dependència del petroli, o bé que els permeti extreure’n de llocs fins ara inaccessibles. Els efectes, però, ja s’estan palpant en forma de crisis econòmica, amb les seves variants energètica, alimentaria o financera.
Nosaltres no atribuïm al sistema capitalista cap esperança d’arreglar res, ni la catàstrofe ecològica ni la desigualtat imperant i creixent. El que tenim força clar és que el capitalisme no és la fi de la historia com anunciava el conservador Fukuyama. Aquest sistema, com cap altre abans, no es perpetuarà per sempre més, i sobretot veient els problemes que té. Ara bé, no creiem que aquesta sigui la crisi definitiva.
Creiem que el canvi passa per l´apropiació col·lectiva dels factors de producció i la democratització de les decisions sobre què produir i com fer-ho, tenint en compte les necessitats de la societat i les limitacions dels recursos naturals.
L´organització ecologista WWF va publicar fa uns mesos que Cuba és el país més sostenible del món. Us sembla que pot ser un model de desenvolupament per afrontar el reptes que tenim davant?
El que mostra l’organització WWF és que el model de desenvolupament Cubà aconsegueix un molt bon resultat en l’índex de desenvolupament humà del PNUD, ja que situa Cuba per sobre del nivell de desenvolupament alt i, a més, Cuba representa l’únic país del món capaç d’aconseguir aquest nivell de desenvolupament de manera que si es generalitzés pel conjunt de la població mundial no es dilapidarien els recursos del planeta. És evident, per tant, que el model de desenvolupament cubà representa un molt bon referent a l´hora de plantejar-se models de desenvolupament ecològicament viables. I el que és més important: posa sobre la taula de manera clara que Planificació, control públic dels mitjans de producció i Socialisme són conceptes fonamentals a l´hora de plantejar de manera seriosa models de desenvolupament que, a més de satisfer de manera suficient les necessitats de totes les persones, esdevinguin compatibles amb els equilibris ecològics.
LAIA ALTARRIBA, BARCELONA
juliol 28, 2008
Categories: assemblea . . Autor/a: ajhg . Comentaris: Desactiva els comentaris
Ja fa molts anys que diem que la desproporció que significa el megaprojecte urbanístic pla Caufec-Porta BCN és similar a la repressió policial i judicial a la que ens enfrontem les persones crítiques amb aquest urbanisme salvatge. És llavors per això que la desobediència a l’especulació la posem en pràctica també a l’hora de rebre els escarments dels defensors del ciment i el totxo de luxe. Així, ens hem trobat que les persones que hem passat per ridículs o soporífers judicis per desobediència a l’autoritat (i altres faltes, delictes i denúncies) hem mostrat la nostra insubmissió també a les condemnes que se’ns han aplicat Un dels casos més esperpèntics (gairebé tots ho són…) és el que envolta l’acció en que tres persones vam viure penjades a més de 50 metres d’alçada durant tres dies d’un dels edificis de les Tres Torres d’Esplugues. L’objectiu era mostrar el rebuig al pla Caufec poc abans que comencessin les obres a la muntanya de Sant Pere Màrtir. En aquella acció, ni els Mossos d’Esquadra ni l’ajuntament d’Esplugues es van atrevir a desallotjar-nos del nostre minúscul matalàs que a les nits volava amb la ventada. El risc en que posàvem les nostres vides pels nostres ideals no es podia comparar amb la por i la vergonya política que hagués significat una actuació policial per la qual no tenien cap preparació. La seva estratègia de por no va fer-nos desistir de l’acció on pensàvem baixar amb les nostres pròpies cordes uns dies després. Llavors els agents de l’ordre van amenaçar a la presidenta de la comunitat de propietàries per a que posés una denuncia a la comissaria. Així va ser. La policia autonòmica ja havia fet la seva funció per al sistema. En una altra acció ens van arribar a dir “Per fer-vos callar tenim dues armes: la pistola i el bolígraf” fent referència a la imposició de denuncies i multes per apagar l’oposició als seus amos i la seva democràcia. Gairebé un any després va arribar el judici corresponent on el jutjat numero 1 d’Esplugues ens va condemnar a 20 dies de pena-multa a 3 euros a les tres persones que vam tenir aquella privilegiada vista durant 3 dies: grup de suport les 24 hores, concentracions cada vespre, cotxes i motos pitant, gent saludant, solidàries des d’altres pobles que es van apropar a felicitar l’acció i una espectacular cassolada i onada de soroll la tarda que vam baixar. La vista pública del judici no va ser en cap cas oberta al públic doncs agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra impedien l’entrada a l’edifici i ni tan sols familiars van poder presenciar el judici. A dins de la sala (buida), la jutgessa no va voler veure documents que expliquen la il·legalitat del pla Caufec i la campanya de persecució policial que pateix la Plataforma Popular contra el pla Caufec. Tampoc va voler visionar un vídeo dels fets jutjats. La condemna significava una multa de 60 euros a cada una de les tres persones més les despeses judicials. Dues persones han estat embargades i a la tercera no li han pogut robar els diners, tampoc li han pogut embargar altres béns o propietats, tampoc han aconseguit que acceptés un arrest voluntari a casa seva durant 10 dies ni tan sols unes jornades de treballs forçats. Es va declarar insubmís a la pena-multa el mateix dia del judici. Aquesta actitud insubmisa ha comportat que el jutjat va decretar el dijous 26 de febrer l’ingrés durant deu dies al centre penitenciari La Model d’una persona que es nega a finançar la maquinària repressiva de l’Estat, legitimar les seves condemnes i obeir les seves imposicions. A partir del 9 de març si aquesta persona no es presenta voluntàriament a la presó, serà posada en cerca i captura. Atentes a les convocatòries!
Centenars de persones van participar dissabte en els actes convocats a Barcelona per l’
D’aquesta manera, la militància de l’esquerra independentista ha reivindicat que la lluita actual està connectada, perquè n’és hereva, amb les anteriors generacions de catalanes i catalans que, des de l’endemà mateix de la derrota davant les tropes de Franco, es van enfrontar el nou context d’opressió. I encara més, ja que damunt l’escenari també van reivindicar la lluita anterior contra l’ocupació borbònica fa 300 anys, o a favor dels drets de les classes treballadores. 
Clica sobre la imatge o aqui
